Aquest article forma part d’una sèrie de quatre entregues sobre el canvi climàtic. Aquí pots llegir la primera part, aquí la segona i aquí la tercera.
“Si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï” és una frase de la novel·la El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. Frase convertida en clixé per la teatral política dels últims anys que es podria aplicar perfectament a les polítiques destinades a “combatre” el canvi climàtic.
Vagi per endavant que servidor veu obvi que hem de canviar radicalment com vivim si volem revertir aquesta espiral auto-destructiva. Hem provocat un ecocidi de dimensions catastròfiques i per acabar-ho d’adobar, hem repartit allò que anomenem “recursos” de forma tan desigual que dit ecocidi tampoc no ha servit per acabar ni amb la pobresa ni amb la guerra.
I aquí ens trobem, desesperats i angoixats en una cursa frenètica per a trobar solucions que, si més no, atenuïn l’anunciat col·lapse mediambiental. Per això no deixa de ser curiós que, en general, tot el que es proposa des de l’escenari de la gran política i la gran empresa sigui, fonamentalment, la mateixa merda de sempre.
La mateixa explotació de la terra, la mateixa geopolítica imperialista, la mateixa ànsia de control de la població, la mateixa malaltissa obsessió amb la salvació tecnològica, la mateixa mercantilització de la vida i la mateixa divisió entre privilegiats i esclaus. ¿O és que algú pot garantir de forma mínimament rigorosa que aquesta “imparable marxa” cap a una utopia tecnològica i tecnocràtica de control centralitzat posarà fre a l’ecocidi mediambiental i a la misèria humana?
Nou paradigma que és vell paradigma
Certament circula molt la idea – i és també una sensació ben palpable – que es requereix un canvi de consciència sideral per a poder viure al “nou paradigma”, regit per l’harmonia amb el medi ambient i la pau entre els humans. El problema és que no hi ha un consens real sobre el que significa un “canvi de consciència”.
Molts mestres espirituals i gurus varis anuncien la “nova era de la nova consciència” sense especificar gaire com es materialitzarà aquesta en l’atribolat món humà. Alhora, experts de totes les disciplines més tècniques, des de l’agricultura fins l’economia, s’apressen a concebre i divulgar nous models de funcionament. Però no se sap com, tot sembla acabar en un forat negre on aquest canvi de consciència brilla per la seva absència.
En efecte, presenciem avui un auge de la mal anomenada “economia verda”, que bàsicament es podria entendre com l’apoderament, per part de les elits globocapitalistes, de tota noble intenció eco-progressista de capgirar el sistema econòmic i productiu. Com ja he apuntat en un altre article, costa creure que aquells que han perpetrat tanta misèria i destrucció ara de sobte es preocupin pel medi ambient i la justícia social.
Sense voler menystenir la necessitat d’aplicar mesures que funcionin, és trist comprovar com sota mots ben sonants com ara “sostenibilitat”, “energies renovables”, “reducció d’emissions de carboni”, “combatre el canvi climàtic” i d’altres grans èxits de l’estil, hi trobem el mateix patró universal d’abús i coacció jerarquitzats. De governs o dictadors amb els seus pobles. D’institucions amb els ciutadans. De països rics amb països pobres. D’empreses amb els seus treballadors i els seus clients. D’humans amb d’altres éssers vius.
Siguin de l’àmbit que siguin, no hi ha propostes a gran escala que impliquin, de debò, menys comerç internacional, menys ús d’aigua, menys energia contaminant, menys dependència econòmica de tercers, menys toxicitat ambiental i... menys opressió. O potser tenen en compte un o dos d’aquests aspectes i en negligeixen la resta.
Res no representa millor aquest “canviar-ho tot per a que tot segueixi igual” que allò que podríem anomenar el “fonamentalisme del carboni”1 que, en nom de la reducció d’emissions, imposa mesures cruentes contra les persones i la natura. Un exemple fàcil és el dels vehicles elèctrics, perquè contravé molts dels principis del que suposaríem el “nou paradigma”.
Contravé el principi de cuidar el paisatge: les bateries funcionen amb liti i d’altres metalls que s’extreuen de la terra en explotacions mineres no gaire menys destructives que les d’una altra època. Contravé el principi de localització: la major part del liti es produeix en uns pocs països.
Contravé el principi de justícia social: en segons quins països, l’extracció minera és una gran font d’explotació de “mà d’obra” barata (inclosa la d’infants). Contravé el principi de la durabilitat: són bateries que tenen una vida útil d’uns pocs anys. Contravé el principi de reciclatge: un cop inútils, reutilitzar els components de les bateries no és fàcil.
Contravé el principi de reducció de la demanda energètica: els cotxes precisen d’una gran quantitat d’electricitat que no es pot generar, ni de bon tros, únicament amb energies “netes” (això sense ni tan sols entrar a valorar si les energies “netes” són tan netes com es diu).
El capitalisme és conseqüència, no causa
Certes persones, amb cert nivell de politització i cert nivell de coneixements, especialment les de pensament d’esquerres i fe cega en la ciència, s’han de plegar a l’evidència que hi ha masses coses de “l’economia verda” que reprodueixen punt per punt les dinàmiques que ens han portat fins aquest aparent atzucac. El diagnòstic en què sovint s’escuden: el capitalisme, amb la seva follia, ha fet possible el merder actual.
Tanmateix, amb una mica de sentit comú és fàcil adonar-se que el capitalisme ha estat possible per multitud de condicionants que es remunten a bastant més enrere que no només l’últim parell de segles d’industrialització rampant. La cobdícia està recollida als textos sagrats de qualsevol civilització, Humboldt va detallar els efectes de la destrucció geològica dels colonitzadors als ecosistemes sud-americans, i el règim feudal garantia als nobles la capacitat d’extorsionar els pagesos.
És important doncs, començar a contemplar el capitalisme com una conseqüència (potser una culminació), i no pas una causa, d’aquesta crisi. Si no, ¿per què fracassen les iniciatives per a reformar-lo o reemplaçar-lo? ¿Per què indrets que han volgut implantar-hi una alternativa han acabat tenint dictadors? ¿Per què gent bona es torna “màgicament” psicopàtica un cop accedeix al poder, independentment del sistema econòmic o productiu?
Aquestes preguntes, que no es poden contestar a la lleugera, il·lustren retòricament que l’habitual crítica del capital es queda curta com a eina diagnòstica. I allà on no arriba aquesta, ho fa alguna abstracció més aviat acientífica: tot és degut a la ignorància de la gent, o és culpa dels polítics corruptes, o senzillament que els humans ens mereixem l’extinció... Idees, totes elles, comprensibles, però alhora tan superficials com destructives.
Hi ha altres grans propostes que suposadament cerquen una explicació més profunda de “les coses”. La ciència ens descriu amb tot luxe de detall els fenòmens que indiquen el col·lapse ambiental i els fòrums alternatius ens expliquen, també amb tot luxe de detall, com unes malvades elits han ordit un pla per a esclavitzar i robotitzar la humanitat.
Però ben mirat, ni la teoria econòmica d’esquerres, ni la ciència, ni les “conspiranoies”, no donen resposta a les preguntes més existencials. ¿Per què existeix la corrupció? ¿Per què les elits són tan perverses? ¿Per què sempre hi ha guerra i destrucció? ¿Per què la promesa del progrés tecnològic com a solució a tots els mals s’ha demostrat falsa?
Són preguntes que potser ens ajudarien a contestar la que en aquests moments és una pregunta crucial: ¿què ha de passar per a que hi hagi un canvi de consciència de debò? Potser si provéssim d’indagar-hi podríem deixar de cometre els mateixos errors una i altra vegada. Potser és per això que sempre ens acabi tornant a envair aquella molesta sensació de sentir que una gran part del que fem, especialment a gran escala, reforça, i no soluciona, aquells problemes que han originat la crisi.
La Separació
Les idees de Charles Eisenstein, autor i activista, són el resultat de la seva pulsió per a contestar aquesta pregunta, motivada per la intuïció que tots els problemes del món tenen un origen comú i també pel rebuig a conformar-se amb explicacions existencialment insatisfactòries. Amb un bagatge que abasta elements d’un munt de disciplines diferents, Eisenstein arriba a la conclusió que patim una profunda crisi espiritual, provocada pel que ell anomena la “Separació”.
Una crisi espiritual que està estretament relacionada amb el procés gradual de desconnexió de la natura per part dels humans i que ha acabat destruint els vincles entre nosaltres mateixos. Un procés que avui viu perfectament encarnat en la filosofia materialista atea, fundacional en les ideologies predominants que coneixem com a ciència i capitalisme.
La Separació és un procés evolutiu si es vol, que ens ha forjat com a espècie2. Tant, que ha influït decisivament en allò que diem de nosaltres, conformant una cosmovisió que ens proporciona respostes a les preguntes més fonamentals que d’una forma o altra ens fem, i s’han fet, tots els humans de tots els temps. ¿Qui som? ¿Com funciona el món? ¿Què és la vida? ¿D’on venim i cap a on anem? ¿Quin és el propòsit de la vida? ¿Com es comporta un ésser humà?
Entre d’altres coses, aquesta cosmovisió (un sistema de creences) ens diu que som trossos de matèria separats els uns dels altres, que aquest món ens és hostil i està format per una amalgama de matèria i energia sense propòsit, que per sobreviure hem d’eliminar competidors en una cursa despietada pel menjar i el territori i que hem d’aïllar-nos dels capricis de les forces naturals alienes a nosaltres, dominant-les fins a elevar-nos-hi.
És aquesta una cosmovisió que, en un sentit essencial, percep l’alteritat (sigui un asteroide o el veí del costat) com un adversari amenaçador a qui dominar, i veu mancat d’intel·ligència pràcticament tot allò que no sigui la ment humana. Totes aquestes idees no són noves, però la teoria d’Eisenstein es fa diferencial en la noció que els nostres sistemes d’organització social han estat creats a imatge i semblança d’aquesta cosmovisió (les nostres creences).
La “realitat”3 seria, per tant, una projecció d’aquestes creences, cosa que es podria apreciar a totes les nostres institucions i sistemes. En la bel·licositat de la judicatura i la policia, en el desdeny de la medicina cap a la intel·ligència curativa del cos, o en el menyspreu de la ciència cap als coneixements no quantificables i holístics (i no occidentals). En tots ells hi projectem, en essència, la cosmovisió que “separa” i rivalitza amb allò extern a l’individu.
El sistema econòmic, segons Eisenstein, ens proporciona un exemple recognoscible d’una “realitat” creada a partir d’unes creences. Tot i que donem per fet que ha estat dissenyat com a resposta a la necessitat de gestionar uns “recursos” naturals limitats, les enormes desigualtats derivades d’aquesta gestió són representatives d’una sèrie de creences d’escassetat.
Creences com ara “més per tu és menys per mi” o “no n’hi ha prou per tothom”, bases d’un sistema econòmic construït sobretot per blindar el botí de qui més té. Això no treu que l’escassetat no existeixi com a fenomen natural. Per exemple, sembla que en una altra època el Sàhara va ser una frondosa selva que es va transformar en desert arran d’un gradual canvi geològic-climàtic.
Ara bé, en aquest cas es tractaria d’un fenomen d’una ocurrència d’un cop cada mils de milers d’anys. Si es presenta amb més regularitat, la mancança d’aigua o aliments acostuma a ser estacional i forma part d’un cicle. Hi ha qui podrà argumentar que ara és diferent, perquè ens trobem davant d’una nova era geològica (l’”Antropocè”) caracteritzada per la superpoblació i la destrucció d’ecosistemes, ambdues coses que provocaran fam.
Cert, després d’anys d’una nefasta desincronització dels nostres bioritmes amb els de la Terra, l’hem anada deixant progressivament més erma i més improductiva. Cert, si ens n’anem a un extrem molt extrem, es podrien determinar els límits físics (hipotètics) a la quantitat de vida que un ecosistema pot arribar a albergar. Però cap d’aquests arguments desmunta per si mateix que una gran part del que coneixem com a “escassetat” és, sobretot, artificial.
Que estiguem, suposadament, en un punt de no retorn en quant a la biosfera es refereix (si és que és així), no és pas cap prova empírica que validi la creença d’escassetat. Al contrari, la Terra ens ha ofert segles de plena abundància i el que veritablement ha marcat la diferència entre viure en opulència i passar gana ha estat la divisió arbitrària (humana) entre els privilegiats i els que no ho són.
Una nova realitat
La reveladora conclusió de tot plegat és que la “realitat” no és així, sinó que l’expliquem així. Això no és de fàcil pair, perquè acostumem a entendre-ho just al revés: que és la “realitat” la que propicia i dóna forma a les nostres creacions.
No es tracta de negar en rotund les prediccions catastròfiques sobre l’extinció humana (o alternativament les d’una supervivència en un futur desolador). Tampoc no es tracta de fer ulls clucs a l’evidència que la depredació, les lluites territorials i la mort són una constant de la vida salvatge.
Es tracta, més aviat, de desvetllar-se a la idea que els mantres “la natura és cruel” i “la gent és dolenta” són, abans que res, una opció narrativa. Desvetllar-se a la idea de com de transformador és saber que tenim la opció d’escollir com ens expliquem, i més encara quan la forma d’explicar-nos influeix de forma decisiva en allò que construïm.
Al cap i a la fi, no tenim perquè posar aquests valors basats en la lluita, la por, l’individualisme i la desconfiança al centre de tot4. Una fantàstica notícia en temps de paràlisi i resignació, perquè vol dir que abans d’abandonar, podem triar.
El “fonamentalisme del carboni” és conseqüència del que Eisenstein anomena, al seu llibre Climate, A New Story, el “reduccionisme del carboni”, que no és altra cosa que la doctrina derivada de la (simplista) creença que el canvi climàtic es pot explicar únicament per un escalfament del planeta per emissions de CO2. Val a dir que no es tracta aquí de negar la hipòtesi de les emissions, sinó de ressaltar el flagrant reduccionisme de creure que quelcom tan complex com la crisi sistèmica del planeta es déu a una sola causa. Un exemple del “reduccionisme del carboni” seria el de les suposades bondats de les preses hidroelèctriques. Sobre el paper, generen menys emissions, però s’omet la destrucció ambiental que comporten, així com s’ometen d’altres fonts d’emissions que aquests macro-projectes generen: les algues que poblen els embassaments (artificials), la maquinària emprada per a construir, o el nou “estil de vida” (presumiblement més urbà) de les comunitats desplaçades.
Traçar els orígens d’aquest procés de Separació no és una qüestió menor. Certament, és un procés llaurat al llarg de segles (no només els últims dos cents anys d’industrialització capitalista i desenvolupament científic), i no pas lineal i uniforme; al “Nou Món” descobert pels colonitzadors europeus, tot i que els humans intervenien al medi, es té constància de pràctiques molt més en consonància amb els ritmes de la natura que no pas les nostres actuals.
“Realitat” no es planteja des del tòpic modern popularitzat per la filosofia New Age que diu que “pots crear i manifestar tu mateix una vida abundant”. La noció de “realitat” estaria aquí més propera a la del constructivisme, que postula que els humans percebem la realitat a través de les nostres construccions intel·lectuals.
Inspirat en el concepte de l’Interésser (“Interbeing”) de Thich Nhat Hanh, filòsof budista, Eisenstein proposa una nova cosmovisió, que ens portaria de l’Era de la Separació a l’Era de la Reunió, amb principis tals com la interconnexió, la col·laboració, la compassió, la solidaritat. Això comportaria rescatar, sense deixar d’incorporar els coneixements i tecnologies modernes, a aquelles practiques ancestrals que sí que partien d’una cosmovisió diferent a l’actual: la inclusió de formes de coneixement no mesurables empíricament, la visió de la intel·ligència com quelcom més ampli i no circumscrit als cervells d’uns pocs éssers vius, i la concepció de la vida i les relacions que la regeixen com a sagrades.
Super anàlisi! Gràcies per posar tants conceptes en paraules!
Pel que fa a la creació de la nostra realitat amb els nostres pensaments, en base a les tres primeres Lleis Universals del Kybalion seria tal qual: 1- tot és ment; 2- com es adins es afora; 3- tot (persones, coses, pensaments...) vibra en una certa freqüència, i les persones ens envoltem d'aquella gent i situacions que tenen una freqüència de vibració similar a la nostra. Salut i Sobirania!
Més clar no podria ser! A veure si la gent es desperta d'aquest mal son.