Aquest article forma part d’una sèrie de quatre entregues sobre el canvi climàtic. Pots llegir la primera part aquí.
Pedro Sánchez pronunciava fa poc un solemne “el cambio climático mata”, en una visita – amb foto de rigor impostant preocupació – a un paratge espanyol devastat per un dels innombrables incendis d’aquest estiu. El to de veritat absoluta que contenia la seva afirmació, tot i venir d’un polític, personatge mentider on els hi hagi, seria impossible sense una “ciència” que la recolzi.
Una ciència que, gràcies a la seva suposada objectivitat, ens “ajuda a combatre els mals a què ens enfrontem de la forma més perfecte possible” (frase de collita pròpia que vindria a resumir una creença estesa a les societats occidentals i occidentalitzades). Després d’haver parlat del llenguatge a la primera entrega d’aquesta sèrie sobre el “canvi climàtic”, en aquesta segona entrega tractaré la ciència, que, tot i ser necessària, ni és infal·lible, ni és objectiva, ni és imparcial.
Desmuntar la infal·libilitat de la ciència es pot fer des de varis nivells. El filosòfic: practicar el mètode científic és abraçar la incertesa de no donar mai res per conclòs del tot, de poder ser rebatut per un altre que ha mirat més i millor que tu. El nivell polític: la ciència està igual de subjecta a la corrupció i les perversions del poder que qualsevol altra activitat humana.
Amb la “pandèmia”, tot això ha quedat clar per qui hi ha volgut veure: científics a sou o extorsionats, mitjans de comunicació i xarxes socials que practiquen la censura, organismes com l’OMS, l’AME o la CDC1 comprats per bilions “filantròpics”, informes de seguretat de medicaments parcials fets per les mateixes empreses farmacèutiques, revistes especialitzades publicant articles falsos o sense credencials... El pa de cada dia de la ciència mèdica.
El nivell religiós: més que ciència, impera el cientifisme, aquesta idea que únicament el mètode científic és una forma vàlida de coneixement, i que funciona, de facto, com un credo. El nivell sòcio-psicològic: la ciència és feta per humans i, per tant, propensa a errors de judici i de mètode. Això és aplicable als científics, però també als periodistes i politiquets que, ja sigui per cinisme o per ignorància, acostumen a minimitzar i treure de context els resultats de la investigació científica.
Tots aquests factors denoten que la ciència és menys pulcra del que el ciutadà mig creu i conflueixen per crear un dogma que marca la ratlla entre bons (creients) i dolents (heretges). Un dogma que és instrumentalitzat per una mà negra que no té cap altre objectiu que un programa tecnològic d’esclavitud planetària. A l’entrega vinent (tercera) d’aquesta sèrie, parlaré d’aquesta qüestió.
La ciència climàtica o climatologia, com a ciència que és, també pateix d’aquests mals (quedarà pendent dedicar-hi un article). A mode de resum, dir que la climatologia no és pas una ciència madura i, com a tal, té mancances significatives de repetibilitat i predictibilitat. Per tant, moltes de les seves conclusions s’han d’agafar amb pinces2.
A més, la política climàtica està regida per l’Intergovernmental Panel for Climate Change (IPCC), el que vindria a ser la versió ambiental de l’OMS (és a dir, un òrgan d’opressió privat disfressat d’institució pública democràtica). L’IPCC té per objectiu la brotxa grossa, un tractament de dades genèric, a través de mitjanes i agregacions d’indicadors com les temperatures o el nivell d’acidificació del mar, que deixa de banda una gran quantitat de crucials matisos.
Les emissions en entredit
Desmuntar la suposada infal·libilitat de la ciència ajuda alhora a desmuntar el mite sobre els “negacionistes” o “climatoescèptics” (d’ara en endavant anomenats aquí “dissidents” per evitar participar de la deshumanització que comporten aquests termes). El “negacionisme” és, per damunt de tot, una estratègia del dogma oficial per desprestigiar i anular a qui pensa diferent.
La infiltració a la dissidència encarnada en fanàtics amb idees polítiques extremistes o lobbistes de la gran empresa és ben real. A la dissidència climàtica en particular, aquests lobbistes representen grans empreses amb interessos contraris a l’ecologia, com les indústries petrolera o automobilística. Però igual de real que la infiltració és la seriositat de moltes veus discordants de la veritat oficial que són científiques i sostenen les seves objeccions en dades empíriques.
Tot plegat no vol dir ni que els dissidents tinguin tota la raó, ni que tots els científics defensors de la veritat oficial (d’ara en endavant oficialistes) siguin corruptes i/o ineptes. Senzillament vol dir que, independentment de la mà negra del poder, en un pla merament científic, no hi ha una veritat única establerta.
La hipòtesi central del relat climàtic oficial és la que diu que les emissions de diòxid de carboni (CO2) derivades de l’activitat industrial han provocat l’escalfament del planeta. Els dissidents la desmunten amb arguments tals com que el CO2 és part indispensable dels cicles de la Terra, que el planeta ha patit escalfaments i refredaments successius de forma natural, que les dades estan tractades de forma maldestra, o que els humans no tenim capacitat d’incidir al clima3.
Els oficialistes s’hi acostumen a tornar amb més dades que demostren la veritat de l’escalfament i se’n fan creus que hi hagi qui gosi negar-lo. Ràpidament això esdevé un intercanvi de cops en què cada part, sense adonar-se’n, fa encaixar les dades amb la seva veritat. El ping-pong de dades i arguments és potencialment irresoluble, de forma que potser la clau radica en mirar més enllà. Començant per provar de detectar l’essència de cada un dels arguments, la seva part de veritat.
[Trobo important fer un parèntesis aquí per puntualitzar que pel propòsit de facilitar la lectura, parlo, en aquest article, de dissidents i oficialistes com si d’un debat real es tractés. Dissortadament, degut a la censura, aquest debat és inexistent a l’esfera pública. I en cas d’existir, seria, de totes formes, un debat desigual i polaritzat, que a més marginaria una gran quantitat de postures intermèdies que de ben segur existeixen.]
La oficialitat l’encerta quan al·lega que hi hagut canvis substancials als patrons climàtics que tant a nosaltres com els nostres ancestres ens eren coneguts, (la observació inicial dels quals no necessita, per cert, la ciència). Però la dissidència també l’encerta quan al·lega que hi ha massa factors i interrogants oberts sobre el funcionament de la Terra i que els humans no ho som tot en aquest vast univers.
I així, tant uns com altres ometen la part de veritat de l’altre. Els oficialistes excloent tots els possibles factors (per exemple, els cicles solars) que, a banda de les emissions, poden provocar un augment de la temperatura mitjana de la Terra. Els dissidents excloent les evidències que els humans sí que tenim capacitat – molta i de fa força temps – per a incidir als bioritmes del planeta.
Mirar més enllà del més enllà
La hipòtesi de les emissions podrà ser certa o no. Ara bé, el gran nombre d’objeccions serioses i raonables que se li fan la deixen en una posició prou feble com per voler mirar més enllà. Abans parlava del “mirar més enllà” com un exercici d’integració de les diferents parts de veritat presents en cada argument. Però hi ha un pas més: canviar els termes del debat en el seu conjunt, atès que és un debat descarrilat, que ens situa en un lloc tremendament limitant i limitador.
A la primera entrega vaig proposar una paraula (n’hi pot haver més) per canviar els termes del debat: l’ecocidi. Al discutir-se obcecadament sobre si el CO2 provoca escalfament o no, o de si en efecte hi ha escalfament o no, tant oficialistes com dissidents estan d’acord, sense saber-ho, en la omissió d’aquest ecocidi.
La gran majoria dels arguments diagnòstics alimenten aquest mateix patró d’obscurir el quid de la qüestió. Un parell d’exemples, un de cada “bàndol”: la geo-enginyeria es fa servir de fa anys per modificar el clima. Sí, però no és la causa única de tots els canvis meteorològics al món mundial. Un exemple oficialista: la indústria càrnica consumeix una gran quantitat de recursos i genera grans tones de merda. Sí, però moltes altres indústries, amb el model actual, provoquen similars desastres ecològics.
Al cap i a la fi, tots aquests diagnòstics acaben excloent de l’equació la més important veritat ulterior: el que rebenta els ecosistemes som els humans, no el clima. Tot i que és una veritat que es pot fer servir per justificar deliris genocides (“som un càncer”, “en som masses”, “ens mereixem l’extinció”), la plantejo des de l’acceptació dels fets, no pas des d’una ètica religiosa de culpabilització.
És precisament el no voler acceptar les nefastes conseqüències d’això que diem “progrés” el que ens manté captius en la culpa. I davant la impossibilitat de suportar la culpa, sucumbim a la temptació de les explicacions fàcils. El qual ens priva de parlar (investigar) del realment important: de com els humans podem viure alhora realitzats i en harmonia amb la Terra.
Sincerament, es fa difícil pensar que, al canviar els termes del debat, passaríem per alt el greenwashing (màrqueting verd) de les empreses amb responsabilitats penals per delictes mediambientals. Que faríem com si la terra, el mar i l’aire no estiguessin inundats de compostos químics artificials que provoquen disfuncions severes a multitud d’éssers vius i ecosistemes. Que ignoraríem els danys ecològics i socials encoberts dels projectes d’energies renovables. Etcètera, etcètera.
¿De què més deixem de parlar i tractar quan el debat social i científic queda acaparat per les simplistes emissions, el genèric “escalfament global” i l’inconcret “canvi climàtic”?
P.S: Una forma d’integrar les veritats existents en les diferents idees sobre la hipòtesi de l’escalfament per emissions podria seguir així: hi ha factors aliens als humans que afecten els bioritmes de la Terra, però és prou evident que el planeta està malalt degut a les nostres destructives activitats industrials i tecnològiques. El clima és una expressió d’aquests bioritmes i els humans tenim una capacitat palesa de pertorbar-los, però les emissions de gasos (en especial les de CO2) no representen, ni de bon tros, l’única activitat humana responsable d’aquesta pertorbació.
¿Per què el debat públic està segrestat pel relat de l’escalfament per emissions? A la propera entrega intentaré explicar-ne la vessant més política. Si vols rebre un correu quan l’article es publiqui, subscriu-te al bloc aquí a baix!
OMS és l’acrònim de la Organització Mundial de la Salut, AME el de l’Agència del Medicament Europeu i CDC el de la Centers for Disease Control and Prevention dels EEUU.
Especialment perquè al ser la climatologia una ciència majoritàriament prospectiva, els errors en les prediccions poden ser dramàtics. Un exemple d’això m’han estat els salvatges confinaments emparats en unes prediccions de morts per un virus que, a la llarga, es van demostrar enormement sobredimensionades.
De totes les crítiques metodològiques al voltant de la teoria de l’escalfament per emissions de CO2, n’hi ha una força fàcil d’entendre: que no hi ha, que se sàpiga, cap forma empírica real de demostrar que les emissions de CO2 són la causa directa d’un escalfament global. - https://realclimatescience.com/
Molt bon article. Planteja aquest tema tan tergiversat amb una lucidesa que en general ha brillat per la seva absència. Espero amb impaciència la pròxima entrega.